duelo de guitarras...

abridor de cervezas con contador...

vía paranoias...

esto es lo que se llama ciencia aplicada al cervecismo... impresionante invento que al módico precio de 8,95 eur se puede comprar en megagadgets...

me gustaría ver las cifras de una noche de birras & play en casa...



curioso y paradójico... llevo más de una semana en bcn y aún ni he rozado el blog... me planteo poner frikadas, noticias u homenajes y al momento pienso que lo primero debería ser un remember a fornells y mallorca, y no me siento exhibicionista...

estoy en bcn, no miro mi cuenta bancaria, no voy a madrid, cumplo 25, estoy disperso, maquiavelico, vividor, loco... no lo se...

me siento relajado...
y paso de mi edén de asfalto,
pues al fin y al cabo es mío y lo pisa quien lo quiere...
y como su único habitante peremne, tengo el derecho de seguir sin obras...
relajado...



2 de agosto, una fecha esperada... al fin empiezan las vacaciones...

no tengo intención de hacer un repaso demasido profundo de todo lo que ronda mi cabeza ahora mismo, pero bueno, algo de exhibicionismo para variar no anda mal...

en excasas horas tomo rumbo fornells, ese rinconcito de mi isla donde cada verano marcho al exilio... estos días he estado dando vueltas a muchas cosas... he revisado cosas que escribi pre y post tramontana, he releído post antiguos con sabor a mar y poeasías inspiradas en el mediterráneo... después de este ejercicio de autocirujía he sacado muchas conclusiones... he visto que cada año al llegar estas fechas y este momento estaba con el alma medio fundida, apgada y llena de tristeza y melancolía, con necesidad de terapia de muelle y amigos, con mono de sal... todos lo relatos tenían ese aire urquijo de desordenada habitación, de canciones sobre piedras y flores, de campeón de los sueños rotos... mirándome al espejo he visto ojeras, piel amarilla y ojos sin luz, pero no tristes... me ha alegrado ver que soy feliz y que mi vida prospera... me comparo con años pasados y veo que sí, para que engañarnos, necesito descansar y pisar la arena de la playa, ir al sa barca, tomar pomadas granizadas o fondear en medio del mar, pero no me voy triste para olvidar...

mi vida en estos meses ha cambiado mucho... ahora vivo en madrid, tengo no una nueva vida pero si otra faceta de mi vida nueva para mi, la de catalán en madrid, conociendo gente, haciendo amigos y descubriendo que me voy a comer el mundo... también este curso me ha regalado el conocer más a fondo y compartir camino con una de las personas más maravillosas que caminan por gaia, con la que he viajado, me he perdido entre el frío de salamanca, he bebido sidra en bizkaia, he bailado en afters hasta el mediodía o me he perdido en ese gran festival... también sigo creciendo profesionalmente, con todo lo que ello conlleva... ya no soy hombre de una sola empresa, me expando y asumo nuevos proyectos mientras nace el nuestro, un sueño como una h sonora... responsabilidades, jornadas laborales de 12 horas y de lunes a domingo, pero es nuestro sueño y nuestro oficio, quien es poeta vive como tal, no sólo de 8 a 6... y sonrío...

pero ahora toca fornells, allí me esperan y yo espero a quien ha de venir...
este no es un adiós si un hasta luego, ya que como cada año marcho de mi edén de asfalto para perderme en mi paraíso junto al mar...

besos y saludos a todos, nos vemos antes que después...
buenas vacaciones

jax

te conocí...

conocí agosto
en madrid
y me dejó satisfecho,
pero marcho derecho
a esa isla
y esa tramontana
que sana siempre
mis heridas laborales

conocía
estar sin ti
y me sentí perplejo,
pero no veo lejos
pisar noviciado
o rondar tribunal
ya de tu mano
como en las postales...

dos catalanes perdidos en madrid,
entre tapas y garitos,
diciendo a gritos
que ya estamos aquí...

te conocí
en el raval
de pronto,
y pronto vi clara
nuestra simetría
y rebeldía
que nos hace socios
en el negocio de la vida

conocí
tus defectos
y virtudes,
aludes de sentimientos,
entre melancólicos
y bohemios,
que nacen
bajo tu negra melena

de una valenciana en madrid,
entre tapas y garitos
diciendo al mundo
que ya está aquí

para ser la reina del jazmín,
la pricesa de malasaña
que con su belleza baña
las calles de madrid

para ser quien eres,
artista desde las entrañas,
de hogar y mil cabañas
aun por descubrir

y es que te conocí
y quedé
petrificado,
muerto y sepultado
por tu ser
y tu presencia,
que son laquinta esencia
de mi respirar,
ven a madrid,
pues como el maestro:
así estoy yo sin ti,
me han robado el mes de abril
habitando mi olvido

fins aviat oleguer...

ja feia dies que es veia veure, era cosa de pocs dies... l'oleguer ha marxat del barça direccio amsterdam...

no se molt be perque sempre he tingut una especial estima per aquest jugador... conec perfectemente les sever limitacions com a jugador de futbol i podria arrivar a entendre que molta gent penses que no era un lateral al nivel del barça, pero no oblidem que la champions es va guanyar amb ell controlant la banda, fins a la final i tot... un jove lluitador amb ganes de creixer que ultimament no ha gaudit de gaires minuts, una llàstima...

a més, un jugador amb cap, amb conciencia política i humana, una persona amb opinio, que moltes vegades ha servit d'excusa per maltractar al barça, a catalunya i a n'oleguer per par de certs mitjans de madrid...

vull el meu homenatge a un gran jugador i millor persona...
deixo la serva carta d'acomiadament...

que tinguis sort germà...
i visca a la terra lliure...

vía cronica.cat...

“Quan vaig aterrar al Camp Nou vaig veure com un dels meus grans somnis es feia realitat. Des de petit somiava portar la samarreta del Barça; m’imaginava el Camp Nou ple a vessar i jo jugant per aconseguir el títol de Lliga, envoltat de grandíssims jugadors, i contribuint a aconseguir-lo amb un, dos o tres gols. Evidentment, no tot és possible, però el que pocs anys abans no era més que un somni, un 13 de novembre del 2002 es va fer realitat: jugar al Barça i poder celebrar, amb tot el barcelonisme, els èxits de l’equip.

Vaig arribar sense fer soroll, amb voluntat d’aprendre i donar el màxim de mi per poder continuar amb el somni. Sent conscient de les meves mancances i virtuts, però sobretot tenint present que el que em permetia jugar en aquest equip eren les ganes de fer-ho bé i el sentiment que et fa donar-ho tot al camp. Ja se sap, hi ha dies que et surten millor les coses i altres pitjor però la voluntat de millorar i l’esforç han estat companyes de viatge inseparables durant tot aquest temps. Uns anys en què he pogut gaudir d’experiències inoblidables, com ara les celebracions dels títols pels carrers de Barcelona o al Camp Nou o la consecució de la Lliga de Campions a París. Però aquests moments no serien res sense els petits detalls que els acompanyen: les mostres d’alegria, el suport i l’escalfor de la gent, la complicitat amb els companys, les bromes, les abraçades i sobretot saber que cada títol ha estat la culminació d’un any de treball, caminant junts equip i afició.

Gràcies a tots aquells que han compartit amb mi aquestes experiències i sense els quals no haurien estat possible.

He intentat mostrar-me tal com sóc. He procurat actuar amb professionalitat i amb coherència amb les meves idees. No m’ha agradat mai ser al centre de l’atenció mediàtica però no per això renuncio a expressar els meus pensaments. Tots tenim els nostres i és bo poder-los expressar i discutir lliurement i de manera respectuosa per conèixer els altres i posar-nos a la seva pell. Crec que és la millor manera per avançar cap a una societat tolerant.

Sovint, les meves declaracions s’han utilitzat per crear polèmiques, s’ha volgut llegir entre línies coses que no he dit o s’han fet interpretacions fora del context en què van ser dites. Al llarg d’aquests anys, simplement he expressat la meva voluntat de millorar la societat en què vivim, encara plena d’injustícies, desigualtats i problemes per solucionar.

Gràcies a tots aquells que han fet un esforç per entendre’m i respectar-me, hagin compartit la meva opinió o no.

M’acomiado, doncs, amb una carta, sense fer soroll, tal com vaig arribar. Marxo a Amsterdam a viure una nova experiència vital i on espero poder gaudir dels minuts que no he tingut en els darrers temps i ajudar el meu nou equip a aconseguir èxits. Crec que és el moment de fer-ho i una bona oportunitat per conèixer altres cultures, altres idiomes, un club diferent, nous companys… En definitiva, un bon camí per continuar creixent en tots els sentits.

Així doncs, només em queda dir-vos que seré entre els milions de caps anònims per celebrar junts els èxits de l’equip dels meus somnis. Gràcies per tot i fins sempre.

Una abraçada,


Oleguer”